Els pictogrames són símbols internacionals que comuniquen informacions elementals. Comuniquen missatges o descriuen objectes sense referir-se a la seva forma lingüística.
Símbols cuneïformes
Si el dibuix s'assembla al que es vol transmetre l'anomenarem pictograma. Si vol representar una idea s'anomena ideograma.
Actualment trobem pictogrames en la forma de comunicació d'algunes cultures analfabetes d'Àfrica, d'Amèrica i Oceania. També els podem trobar com a elements indicatius en les cultures desenvolupades.
Els pictogrames sovint poden sobrepassar el llenguatge perquè a l'hora de comunicar-nos amb els parlants d'altres llengües, el seu caràcter és universal. Per aquesta raó s'utilitzen en les senyalitzacions de carreteres i edificis.
Pel que fa a l'ús actual dels pictogrames, es poden definir com a Símbols d'Informació Públics. Hi ha diferents conjunts de pictogrames separats segons la seva intenció i l'àmbit en què s'utilitzen: el grup de la senyalització de trànsit, a les etiquetes del tèxtil, indicacions dins d'edificis...
Es podria dir que els pictogrames són una evolució d’escriptura cuneïforme, que és el primer sistema d'escriptura conegut, creat pels sumeris cap el 3500 aC. S'utilitzava un estil de punta de cunya per gravar-los al fang, donant lloc a caràcters en forma cuneïforme.
Pictograma que ens informa que allò és reciclable
La majoria de pictogrames tenen les bases amb figures geomètriques simples, ja siguin triangles, circumferències, rectangles...
divendres, 20 de maig del 2011
dijous, 19 de maig del 2011
SEÑALETICA
Señalética
La señalética es una actividad perteneciente al diseño gráfico que estudia y desarrolla un sistema de comunicación visual sintetizado en un conjunto de señales o símbolos que cumplen la función de guiar, orientar u organizar a una persona o conjunto de personas en aquellos puntos del espacio que planteen dilemas de comportamiento, como por ejemplo dentro de una gran superficie (centros comerciales, fábricas, polígonos industriales, parques tecnológicos, aeropuertos, etcétera).
El diseño de la señalética empieza con el estudio de planos de planta de la gran superficie (de caminerías, recorridos o circulaciones planteadas); pasa por la presentación de la nueva y óptima organización de estas circulaciones y termina en el diseño de símbolos gráficos sintéticos y de fácil comprensión para guiar a la gente o vehículos por estas grandes superficies. Los símbolos diseñados variarán según si son para una señalización interna o externa, si es para guiar transeúntes o para guiar vehículos. En las empresas, normalmente estos símbolos siguen los lineamientos de la identidad visual corporativa (colores, estilo, geometrías, tipografía, etc. propios de la empresa) o bien pueden contener el distintivo visual (logotipo o marca) de la empresa dentro de cada señal o rótulo.
Algunos estudiosos insisten en diferenciar entre señalética y señalización. Señalética es una palabra no recogida en el diccionario de la Real Academia Española de la Lengua. Este neologismo, sin embargo, debería designar al estudio de las señales, mientras que el conjunto mismo de éstas utilizadas dentro de un espacio público debería ser llamado 'señalización', palabra aceptada por la Real Academia. La señalización está dirigida a regular el tráfico humano y motorizado en espacios predominantemente exteriores. El código utilizado ha sido previamente homologado y normalizado, siendo indiferente a las características del entorno (por ejemplo, el código de circulación). La señalética en cambio persigue identificar, regular, y facilitar el acceso a unos servicios requeridos.
EL LOGOTIP
El logotip
El logotip (del grec λόγος, paraula, i τύπος, tipus), també conegut com a logo, és un signe gràfic, distintiu o emblema utilitzat per entitats comercials, organitzacions o individus amb l'objectiu de facilitar o promoure el reconeixement públic instantani d'un producte, servei o empresa.
Els logotips poden ser representacionls, abstractes, tipogràfics o una combinació d'aquests a través d'una composició d'imatges (símbols o icones) i / o text que inclogui el nom de l'organització. Quan un logotip només disposa de tipografia rep el nom de monograma.
El logotip és un dels elements que constitueixen la identitat gràfica d'una marca.
Història
Moneda del Regne de Lídia, segle VI aC. Cap de lleó rugint, amb els raigs de sol de fons
Orígens
Nombrosos invents i tècniques han contribuït al desenvolupament dels logotips tal com els coneixem actualment, com ara segells cilíndrics (ca. 2300 aC), monedes (ca. 600 aC), el difusionisme de llenguatges logogràfics, escuts d'armes,[4] marques d'aigua, punxons de plata i el desenvolupament de la història de la impressió.
Industrialització i competitivitat
Durant els segles XVIII i XIX, la revolució industrial va transformar les societats occidentals amb la modernització de la societat agrària i el triomf del capitalisme. De forma paral·lela, la litografia va contribuir a l'expansió d'una indústria publicitària que integrava alhora text i imatge en un paper. És en aquesta època quan la tipografia va experimentar una revolució de forma i expressió per expandir-se més enllà de les modestes fonts serifes, utilitzades llavors en llibres, a les gruixudes i ornamentades fonts dels cartells de gran format.
Logotip antic de Chiswick Press
Les arts anaven ampliant els seus àmbits d'influència: des de la decoració o l'expressió artística de naturalesa narrativa fins a la creació de distintius de marques i productes que les noves classes mitjanes anaven consumint. Simultàniament, gremis i consultories d'arts comercials van anar creixent i organitzant-se. El 1890 als Estats Units hi havia més de 700 empreses d'impressió litogràfica que donaven feina a més de 8.000 treballadors.[8] Aleshores, el mèrit artístic tendia a associar-se amb la companyia litogràfica abans que amb un artista de forma individual.
A mitjans del segle XIX es comença a desenvolupar un estil d’il·lustració que, més enllà de l’art representatiu de gamma tonal àmplia, utilitza imatges figuratives amb seccions de colors plans i brillants. Aquests innovadors en arts visuals i processos litogràfics van ser, entre d’altres, la firma francesa Rouchon (durant la dècada de 1840), Joseph Morse a Nova York (durant la dècada de 1850) o Frederick Walker a Anglaterra i Jules Chéret a França (durant la dècada de 1870). En un context de canvi en els estils visuals, amb els costos d'impressió a la baixa i amb un increment de les taxes d'alfabetització, els diaris de referència o publicacions periòdiques i llibres per a nens van anar desenvolupant el seu propi estil visual i editorial, orientant-se cap a públics molt concrets. L'art decoratiu victorià –popular a l’època- va marcar l’expansió d'estils tipogràfics i mètodes de representació per a les empreses.
En part com a resposta a l’ús excessiu de les tipografies victorianes, el moviment d'arts i oficis de finals del segle XIX es va posar com a objectiu de restablir l'artesania i els seus valors sobre els béns fabricats en massa.[10] Això va generar un interès renovat cap als productes artesans i de qualitat. Per aconseguir que els consumidors identifiquessin aquests productes, artistes i empreses van optar per la utilització de logotips i marques úniques.
A la dècada de 1950 el Moviment Modern s’havia expandit des d’Europa -on va néixer com a moviment artístic d'avantguarda- per convertir-se en un moviment comercial internacional amb molt d'interès als Estats Units. Les bases artístiques del modernisme - la simplicitat visual i conceptual- van esdevenir font d’inspiració per a una nova generació de dissenyadors gràfics, que seguien la màxima de Ludwig Mies van der Rohe "Menys és més". Els logos d'inspiració modernista van tenir un èxit rotund en l'era de la comunicació visual de masses, introduïda per la televisió, les millores en les tecnologies d'impressió i les innovacions digitals.
El logotip en l'actualitat
A la dècada de 1950 van aparèixer els primers logotips abstractes, gràcies en gran part a la influència de la publicitat i els mitjans de comunicació massius. Aquestes novetats van fer entrar el disseny de logotips en l'era actual. Un paradigma de logo contemporani és el logotip de Chase Bank, dissenyat el 1960 per Chermayedd & Geismar, una empresa considerada pionera del disseny gràfic modernista als Estats Units. El logo de Chase bank va ser "el primer logotip veritablement abstracte" de l'era actual.[11] Un logotip simple, amb una forma única i reconeixible, lliure de connotacions culturals. Així doncs, es podia representar amb una forma senzilla una gran i complexa corporació multinacional.[12] Per primera vegada el logotip no contenia informació sobre la marca de manera que, tal i com passaria amb molts altres logos corporatius, era necessari utilitzar els mitjans de comunicació de masses i la publicitat per establir vincles entre el logotip i el banc.
Actualment hi ha una gran quantitat de corporacions, productes, marques, serveis, organismes i altres entitats que fan servir un ideograma (signe o icona), un emblema (símbol) o una combinació de tots dos per representar-se públicament. Davant l’absència de text, només són recognoscibles per la majoria de públic un petit nombre dels milers d'ideogrames o emblemes creats. Per tant, és convenient que el disseny dels logotips ajudi el públic a identificar-ne la procedència. Una de les estratègies per aconseguir-ho és la utilització de text. En l'actualitat, l'objectiu de la combinació d'imatge i text se centra en emfatitzar el nom de la marca. Amb aquestes directrius el resultat és fàcilment únic, ja que no està construït en base a fórmules, sinó a través del disseny de les seves lletres, colors i altres elements gràfics addicionals.
Els logotips construïts amb imatge en lloc del nom de la marca poden ser més adequats per a ser traduïts a altres alfabets. Per exemple, una marca escrita en alfabet àrab no serà adequada per ser introduïda en mercats europeus. Per contra, un ideograma mantindrà les propietats generals de la naturalesa del producte en diversos mercats. Fora d’àmbits comercials, la Creu Roja (Mitja Lluna Roja als països àrabs) és un exemple d’emblema que no necessita text per ser àmpliament reconegut. Un altre exemple és el logotip de la Viquipèdia, en què la imatge té més pes que el text. D’aquesta manera, el logotip es manté reconeixible en totes les seves versions.
Dissenyadors de Logotips
Des de l'expansió del moviment modernista als Estats Units a la dècada de 1950, la quantitat de professionals dedicats a la creació de logotips ha augmentat substancialment.[13] Tres firmes de dissenyadors són considerades pioneres i referents d'aquest moviment en l'ambit dels logotips i la identitat corporativa:[14]
* Chermayeff & Geismar, empresa responsable d'una gran nombre de logotips icònics, com el Chase Bank (1964), Mobil Oil (1965), NBC (1984), PBS (1986) i National Geographic (2003), entre d’altres altres. La simplicitat i l'audàcia dels seus dissenys fan que alguns dels seus logotips més antics estiguin encara en ús avui en dia. L'empresa ha dissenyat recentment logotips per al Biblioteca del Congrés dels Estats Units i la firma de moda Armani Exchange.[15]
* Paul Rand va ser un dels creadors de l'estil suís de disseny gràfic. Va dissenyar molts cartells i identitats corporatives, incloent els logotips d'IBM, UPS, i ABC. Rand va morir el 1996.[16]
* Saül Bass va ser responsable de diversos logotips recognoscibles a Amèrica del Nord, com ara el logo de Bell Telephone (1969) o el d'AT&T (1983). Altres dissenys coneguts de Bass van ser Continental Airlines (1968), Dixie (1969) i United Way (1972). Més tard, produiria logos per a un gran nombre d'empreses japoneses. Va morir el 1996.[17]
Altres dissenyadors d'origen català han sigut també referents en el disseny de logotips a nivell mundial:
* Salvador Dalí i Domènech, un dels màxims representants del surrealisme fou creador del logotip de Chupa Chups al 1969.
* Joan Miró i Ferrà, pintor, escultor, gravador i ceramista fou també un dels màxims representants del surrealisme. Va crear el logotip de La Caixa (1980), el del mundial de futbol de 1982 i el de l'oficina espanyola de turisme.
Concepte
La imatge de la Creu Roja o de la Mitja Lluna Roja pot ser interpretat com a logotips o com a emblema. Allò que alguns interpretaven com inversió de la bandera Suïssa, altres varen interpretar com símbol del cristianisme.
El logotip s’utilitza per denotar la propietat privada d'un objecte. En alguns casos, comporta una declaració d'autoria o certificació de qualitat. Però l'ús més generalitzat el fan les cases comercials, indicant que aquell producte és d'una companyia. Amb aquest ús la companyia emet un missatge al consumidor d'algunes característiques del producte com la qualitat i el cost.
En un logotip es diferencien dues entitats:
* La imatge: Signe visual gràfic. Aquest signe pot tenir comportaments diferenciats
o simbòlic (exemple: la creu de la creu roja)
o icònic (exemple: la poma de Apple).
* La tipografia: El logotip com part de la identitat visual d'una empresa o institució, és la representació tipogràfica del nom de la marca. (exemple: IBM)
La funcionalitat d'un logotip radica en la seva capacitat per a comunicar un missatge, com per exemple "som una empresa responsable" o "aquest producte és d'alta qualitat". Per aconseguir-ho, es requereix l'ús de colors i formes que contribueixin a què el públic interpreti el missatge de la forma desitjada.
Un logotip, en termes generals, requereix de l'apropiat ús de la semiòtica com a eina per a assolir l'adequada comunicació i interpretació del missatge. Així, per exemple, un cercle groc pot interpretar-se com a "sol", "moneda", "ou", "formatge" o altres, mentre que si es troba al costat de la paraula "banc", ambdós elements, el cercle groc i la paraula “banc”, prenen un sol significat: "Institució Bancària". És a dir, el logotip, per representar una entitat o grup de persones, cal que mantingui una congruència semiòtica entre el que s'entén i el que realment busca representar.
Alguns elements que poden fer un logotip eficaç.
* Originalitat: Ha de ser únic i no estar subjecte a confusió amb altres logotips.
* Funcionalitat: Pot ser utilitzat en diferents contextos i suports mantenint la seva integritat.
* Escalabilitat: Pot mantenir la seva eficàcia en formats petits i grans, sense que el seu text perdi llegibilitat.
* Variabilitat: Pot tenir versions en diferents modes de color: monocrom, duotono o colors especials.
* Transversalitat: Utilitza els principis bàsics de disseny (espai, color, forma, textura i claredat).
* Representativitat: Representa de forma adequada la marca, el producte, l'empresa o l'organització.
El logotip com a eina
Generalment, el logotip és una eina estratègica en el màrqueting d'una marca. És essencial que el seu disseny sorgeixi des de la perspectiva d'un venedor, ja que contribuirà a la construcció de la identitat corporativa. Ha de servir per presentar la marca, generant una primera impressió positiva.[18]
Per complir amb aquests objectius és necessari definir amb claredat el producte, servei o organització, l'àrea on tindrà presència, el públic objectiu, la promoció, el preu, la qualitat i el context. El resultat modelarà els punts clau del tipus de missatge que ha de transmetre.
El logotip (del grec λόγος, paraula, i τύπος, tipus), també conegut com a logo, és un signe gràfic, distintiu o emblema utilitzat per entitats comercials, organitzacions o individus amb l'objectiu de facilitar o promoure el reconeixement públic instantani d'un producte, servei o empresa.
Els logotips poden ser representacionls, abstractes, tipogràfics o una combinació d'aquests a través d'una composició d'imatges (símbols o icones) i / o text que inclogui el nom de l'organització. Quan un logotip només disposa de tipografia rep el nom de monograma.
El logotip és un dels elements que constitueixen la identitat gràfica d'una marca.
Història
Moneda del Regne de Lídia, segle VI aC. Cap de lleó rugint, amb els raigs de sol de fons
Orígens
Nombrosos invents i tècniques han contribuït al desenvolupament dels logotips tal com els coneixem actualment, com ara segells cilíndrics (ca. 2300 aC), monedes (ca. 600 aC), el difusionisme de llenguatges logogràfics, escuts d'armes,[4] marques d'aigua, punxons de plata i el desenvolupament de la història de la impressió.
Industrialització i competitivitat
Durant els segles XVIII i XIX, la revolució industrial va transformar les societats occidentals amb la modernització de la societat agrària i el triomf del capitalisme. De forma paral·lela, la litografia va contribuir a l'expansió d'una indústria publicitària que integrava alhora text i imatge en un paper. És en aquesta època quan la tipografia va experimentar una revolució de forma i expressió per expandir-se més enllà de les modestes fonts serifes, utilitzades llavors en llibres, a les gruixudes i ornamentades fonts dels cartells de gran format.
Logotip antic de Chiswick Press
Les arts anaven ampliant els seus àmbits d'influència: des de la decoració o l'expressió artística de naturalesa narrativa fins a la creació de distintius de marques i productes que les noves classes mitjanes anaven consumint. Simultàniament, gremis i consultories d'arts comercials van anar creixent i organitzant-se. El 1890 als Estats Units hi havia més de 700 empreses d'impressió litogràfica que donaven feina a més de 8.000 treballadors.[8] Aleshores, el mèrit artístic tendia a associar-se amb la companyia litogràfica abans que amb un artista de forma individual.
A mitjans del segle XIX es comença a desenvolupar un estil d’il·lustració que, més enllà de l’art representatiu de gamma tonal àmplia, utilitza imatges figuratives amb seccions de colors plans i brillants. Aquests innovadors en arts visuals i processos litogràfics van ser, entre d’altres, la firma francesa Rouchon (durant la dècada de 1840), Joseph Morse a Nova York (durant la dècada de 1850) o Frederick Walker a Anglaterra i Jules Chéret a França (durant la dècada de 1870). En un context de canvi en els estils visuals, amb els costos d'impressió a la baixa i amb un increment de les taxes d'alfabetització, els diaris de referència o publicacions periòdiques i llibres per a nens van anar desenvolupant el seu propi estil visual i editorial, orientant-se cap a públics molt concrets. L'art decoratiu victorià –popular a l’època- va marcar l’expansió d'estils tipogràfics i mètodes de representació per a les empreses.
En part com a resposta a l’ús excessiu de les tipografies victorianes, el moviment d'arts i oficis de finals del segle XIX es va posar com a objectiu de restablir l'artesania i els seus valors sobre els béns fabricats en massa.[10] Això va generar un interès renovat cap als productes artesans i de qualitat. Per aconseguir que els consumidors identifiquessin aquests productes, artistes i empreses van optar per la utilització de logotips i marques úniques.
A la dècada de 1950 el Moviment Modern s’havia expandit des d’Europa -on va néixer com a moviment artístic d'avantguarda- per convertir-se en un moviment comercial internacional amb molt d'interès als Estats Units. Les bases artístiques del modernisme - la simplicitat visual i conceptual- van esdevenir font d’inspiració per a una nova generació de dissenyadors gràfics, que seguien la màxima de Ludwig Mies van der Rohe "Menys és més". Els logos d'inspiració modernista van tenir un èxit rotund en l'era de la comunicació visual de masses, introduïda per la televisió, les millores en les tecnologies d'impressió i les innovacions digitals.
El logotip en l'actualitat
A la dècada de 1950 van aparèixer els primers logotips abstractes, gràcies en gran part a la influència de la publicitat i els mitjans de comunicació massius. Aquestes novetats van fer entrar el disseny de logotips en l'era actual. Un paradigma de logo contemporani és el logotip de Chase Bank, dissenyat el 1960 per Chermayedd & Geismar, una empresa considerada pionera del disseny gràfic modernista als Estats Units. El logo de Chase bank va ser "el primer logotip veritablement abstracte" de l'era actual.[11] Un logotip simple, amb una forma única i reconeixible, lliure de connotacions culturals. Així doncs, es podia representar amb una forma senzilla una gran i complexa corporació multinacional.[12] Per primera vegada el logotip no contenia informació sobre la marca de manera que, tal i com passaria amb molts altres logos corporatius, era necessari utilitzar els mitjans de comunicació de masses i la publicitat per establir vincles entre el logotip i el banc.
Actualment hi ha una gran quantitat de corporacions, productes, marques, serveis, organismes i altres entitats que fan servir un ideograma (signe o icona), un emblema (símbol) o una combinació de tots dos per representar-se públicament. Davant l’absència de text, només són recognoscibles per la majoria de públic un petit nombre dels milers d'ideogrames o emblemes creats. Per tant, és convenient que el disseny dels logotips ajudi el públic a identificar-ne la procedència. Una de les estratègies per aconseguir-ho és la utilització de text. En l'actualitat, l'objectiu de la combinació d'imatge i text se centra en emfatitzar el nom de la marca. Amb aquestes directrius el resultat és fàcilment únic, ja que no està construït en base a fórmules, sinó a través del disseny de les seves lletres, colors i altres elements gràfics addicionals.
Els logotips construïts amb imatge en lloc del nom de la marca poden ser més adequats per a ser traduïts a altres alfabets. Per exemple, una marca escrita en alfabet àrab no serà adequada per ser introduïda en mercats europeus. Per contra, un ideograma mantindrà les propietats generals de la naturalesa del producte en diversos mercats. Fora d’àmbits comercials, la Creu Roja (Mitja Lluna Roja als països àrabs) és un exemple d’emblema que no necessita text per ser àmpliament reconegut. Un altre exemple és el logotip de la Viquipèdia, en què la imatge té més pes que el text. D’aquesta manera, el logotip es manté reconeixible en totes les seves versions.
Dissenyadors de Logotips
Des de l'expansió del moviment modernista als Estats Units a la dècada de 1950, la quantitat de professionals dedicats a la creació de logotips ha augmentat substancialment.[13] Tres firmes de dissenyadors són considerades pioneres i referents d'aquest moviment en l'ambit dels logotips i la identitat corporativa:[14]
* Chermayeff & Geismar, empresa responsable d'una gran nombre de logotips icònics, com el Chase Bank (1964), Mobil Oil (1965), NBC (1984), PBS (1986) i National Geographic (2003), entre d’altres altres. La simplicitat i l'audàcia dels seus dissenys fan que alguns dels seus logotips més antics estiguin encara en ús avui en dia. L'empresa ha dissenyat recentment logotips per al Biblioteca del Congrés dels Estats Units i la firma de moda Armani Exchange.[15]
* Paul Rand va ser un dels creadors de l'estil suís de disseny gràfic. Va dissenyar molts cartells i identitats corporatives, incloent els logotips d'IBM, UPS, i ABC. Rand va morir el 1996.[16]
* Saül Bass va ser responsable de diversos logotips recognoscibles a Amèrica del Nord, com ara el logo de Bell Telephone (1969) o el d'AT&T (1983). Altres dissenys coneguts de Bass van ser Continental Airlines (1968), Dixie (1969) i United Way (1972). Més tard, produiria logos per a un gran nombre d'empreses japoneses. Va morir el 1996.[17]
Altres dissenyadors d'origen català han sigut també referents en el disseny de logotips a nivell mundial:
* Salvador Dalí i Domènech, un dels màxims representants del surrealisme fou creador del logotip de Chupa Chups al 1969.
* Joan Miró i Ferrà, pintor, escultor, gravador i ceramista fou també un dels màxims representants del surrealisme. Va crear el logotip de La Caixa (1980), el del mundial de futbol de 1982 i el de l'oficina espanyola de turisme.
Concepte
La imatge de la Creu Roja o de la Mitja Lluna Roja pot ser interpretat com a logotips o com a emblema. Allò que alguns interpretaven com inversió de la bandera Suïssa, altres varen interpretar com símbol del cristianisme.
El logotip s’utilitza per denotar la propietat privada d'un objecte. En alguns casos, comporta una declaració d'autoria o certificació de qualitat. Però l'ús més generalitzat el fan les cases comercials, indicant que aquell producte és d'una companyia. Amb aquest ús la companyia emet un missatge al consumidor d'algunes característiques del producte com la qualitat i el cost.
En un logotip es diferencien dues entitats:
* La imatge: Signe visual gràfic. Aquest signe pot tenir comportaments diferenciats
o simbòlic (exemple: la creu de la creu roja)
o icònic (exemple: la poma de Apple).
* La tipografia: El logotip com part de la identitat visual d'una empresa o institució, és la representació tipogràfica del nom de la marca. (exemple: IBM)
La funcionalitat d'un logotip radica en la seva capacitat per a comunicar un missatge, com per exemple "som una empresa responsable" o "aquest producte és d'alta qualitat". Per aconseguir-ho, es requereix l'ús de colors i formes que contribueixin a què el públic interpreti el missatge de la forma desitjada.
Un logotip, en termes generals, requereix de l'apropiat ús de la semiòtica com a eina per a assolir l'adequada comunicació i interpretació del missatge. Així, per exemple, un cercle groc pot interpretar-se com a "sol", "moneda", "ou", "formatge" o altres, mentre que si es troba al costat de la paraula "banc", ambdós elements, el cercle groc i la paraula “banc”, prenen un sol significat: "Institució Bancària". És a dir, el logotip, per representar una entitat o grup de persones, cal que mantingui una congruència semiòtica entre el que s'entén i el que realment busca representar.
Alguns elements que poden fer un logotip eficaç.
* Originalitat: Ha de ser únic i no estar subjecte a confusió amb altres logotips.
* Funcionalitat: Pot ser utilitzat en diferents contextos i suports mantenint la seva integritat.
* Escalabilitat: Pot mantenir la seva eficàcia en formats petits i grans, sense que el seu text perdi llegibilitat.
* Variabilitat: Pot tenir versions en diferents modes de color: monocrom, duotono o colors especials.
* Transversalitat: Utilitza els principis bàsics de disseny (espai, color, forma, textura i claredat).
* Representativitat: Representa de forma adequada la marca, el producte, l'empresa o l'organització.
El logotip com a eina
Generalment, el logotip és una eina estratègica en el màrqueting d'una marca. És essencial que el seu disseny sorgeixi des de la perspectiva d'un venedor, ja que contribuirà a la construcció de la identitat corporativa. Ha de servir per presentar la marca, generant una primera impressió positiva.[18]
Per complir amb aquests objectius és necessari definir amb claredat el producte, servei o organització, l'àrea on tindrà presència, el públic objectiu, la promoció, el preu, la qualitat i el context. El resultat modelarà els punts clau del tipus de missatge que ha de transmetre.
La oportunidad de visitar a través de internet el Museo Virtual del Diseño Creativity (www.guiacreativity.com) se debe al empeño del diseñador gráfico y publicista Albert Isern (Badalona, 1940). Allí, el navegante puede recorrer un entretenido laberinto en el que van apareciendo amplias y seleccionadas muestras del diseño gráfico español, principalmente de la primera mitad del siglo XX.
Las galerías virtuales albergan multitud de colecciones agrupadas por temas, desde envoltorios de chocolate, hojas de afeitar y cromos, a portadas de revistas y libros, pasando por paquetes de tabaco, cajas de fósforos y juguetes. También merecen atención las latas de especias, los papeles de seda de las marcas de naranja, además de carteles de actos, anuncios comerciales, piezas de mobiliario, luminarias de interior y un largo etcétera.
La lista de exposiciones temporales empieza a cosechar una historia propia. Ahora puede admirarse un notable abanico de juegos de naipes, pero el visitante también puede acceder a exposiciones temporales anteriores como la de envoltorios de caramelo, felicitaciones navideñas, diseño gráfico de letras capitales y tarjetas de radioescuchas de los años treinta. El museo se ha marcado el objetivo de realizar unas diez exposiciones monográficas cada año.
Sin un ánimo explícito de ejercer como coleccionista, Isern ha acumulado inconscientemente a lo largo de su vida todo tipo de objetos e impresos relacionados con el oficio. Siempre, desde la tierna infancia, ha sentido un impulso por la plástica. Sus padres regentaban una confitería en la ciudad. Para él, el rosario de productos expuestos se erige en nido de memoria fotográfica, desde las cajas de galletas a las botellas de licor de Anís del Mono, un prodigio del diseño que pervive siglo tras siglo.
Aunque no están en la red, Isern posee una bella colección de botellas de anís, inspiradas en la que reproduce el mono con la cara de Charles Darwin, cuya fisonomía ha permanecido intacta desde que fue creada, en 1897. La botella debe su origen a un envase de colonia que el fabricante compró en París para regalar a su esposa. Lo utilizó tras acordar con el perfumista los detalles de explotación del diseño.
Es necesario descender a los recuerdos de niñez, porque lo que inclina al pequeño Albert hacia el dibujo es el mágico universo de la tienda familiar. Más tarde, siendo ya un joven inquieto, se matricula en la escuela Massana de Barcelona, donde cursa lo que primitivamente, en los años sesenta, era conocido como grafismo y que muy poco después fue bautizado como diseño gráfico. Hoy, aquel estruendo de color que adornaba el negocio de sus padres se aposenta a través de miles de objetos y documentos en las estanterías repletas de colecciones, en su actual casa en Badalona, frente al mar. Este afán inspiró a Isern la idea de crear el museo virtual que está colgado en la red desde el 2001.
La web, tras estos años de permanencia, fue sometida en el 2009 a una profunda remodelación para facilitar aún más su consulta. Además, dado el rico patrimonio que existe en torno al diseño en España, la iniciativa está abierta a todo tipo de aportaciones. Por el momento, la mayor parte del material expuesto corresponde a Barcelona, pero también destacan etiquetas, impresos o envoltorios del sector naranjero de Valencia, el vino de Jerez, las industrias conserveras de Galicia y las latas de especias de La Mancha.
El contraste de estéticas y colorido, que se puede apreciar en las ilustraciones que acompañan estas páginas, es la mejor carta de presentación del Museo Virtual del Diseño Creativity, que recibe 65.000 visitas al año. En el mundo profesional, Albert Isern es conocido por ser el creador y editor de la Guía Creativity, de periodicidad anual, que publica lo más relevante del diseño español: campañas publicitarias, envoltorios, fotografía, productos, premios y ejemplos de diseño gráfico e industrial, entre otros.
dijous, 5 de maig del 2011
DISSENY GRÀFIC
DISSENY GRÀFIC
Branca del disseny orientada a la composició d'imatges i textos per a la comunicació d'un missatge. Els missatges dissenyats poden canalitzar-se a través de diversos mitjans, tant impresos com digitals, com ara materials impresos, pel·lícules, animació, gràfica aplicada a productes, envasos, roba o senyals d'informació. El disseny gràfic es remunta a l'origen mateix del llenguatge escrit, però és cap al segle XIX quan tingué una entitat pròpia. El principi fonamental és oferir un missatge clar, sense deixar d'aportar els aspectes secundaris. Per això el dissenyador utilitzarà recursos com l'ordre, l'equilibri, el color, el contrast, l'èmfasi, el moviment, els motius repetitius, la proporció, la proximitat, el ritme, la textura, la unitat i l'espai en blanc entre d'altres.Àmbits i tipologies del disseny gràfic Entre les principals especialitzacions destaquen el disseny editorial, el disseny d'identitat corporativa, el disseny audiovisual, el disseny digital, el disseny d'envasos o packaging, el disseny publicitari i el disseny de senyalètica
Història del disseny gràfic
El disseny gràfic no comença a identificar-se com a tal fins a finals del segle XIX, però el trobem latent en les pintures rupestres del Paleolític i en el naixement del llenguatge escrit en el tercer mil·lenni aC. El llibre de Kells és un exemple primerenc de disseny gràfic, amb una estètica que seria acceptable fins i tot avui. Es tracta d'una Bíblia manuscrita profusament il·lustrada, realitzada per monjos irlandesos del segle IX dC.
La introducció dels tipus mòbils per Johannes Gutenberg va fer els llibres més barats de produir, augmentant la seva difusió. Els primers llibres impresos (incunables) van marcar el model a seguir fins al segle XX. El disseny gràfic d'aquesta època es coneix com Estil Antic (especialment la tipografia que els primers tipògrafs van usar) o Humanista, com l'escola filosòfica predominant de l'època.
Després de Gutenberg, el disseny gràfic va ser una evolució gradual, sense canvis significatius, fins que a la fi del segle XIX, especialment a Gran Bretanya, es va fer un esforç per crear una divisió clara entre les Belles Arts i les Arts aplicades. Entre 1891 i 1896, la impremta Kelmscott de William Morris va publicar alguns dels productes gràfics més significatius del Moviment d'Arts i Oficis (Arts and Crafts), i va fundar un lucratiu negoci basat en el disseny de llibres de gran refinament estilístic, venent-los a les classes pudents com objectes de luxe. Morris va demostrar que existia un mercat per als treballs de disseny gràfic, establint la separació del disseny pel que fa a la producció i les belles arts. El treball de la impremta Kelmscott està caracteritzat per la seva recreació d'estils històrics, especialment medievals.
segle XX
El disseny de principis del segle XX, igual que les Belles Arts del mateix període, van establir una reacció contra la decadència de la tipografia i el disseny de finals del segle XIX. El símbol de la tipografia moderna és la tipografia de pal sec, inspirada pels tipus industrials de finals del segle XIX. Destaquen Edward Johnston, autor de la tipografia per al Metro de Londres, i Eric Gill. Jan Tschichold va plasmar els principis de la tipografia moderna en el seu llibre de 1928, New Typography. Més tard va repudiar la filosofia que exposa en aquesta obra, qualificant-la de feixista, però va continuar sent molt influent. Tschichold, tipògrafs de la Bauhaus com Herbert Bayer i Laszlo Moholy-Nagy, i El Lissitzky són considerats els pares del disseny gràfic com el coneixem avui dia. Van ser pioners en les tècniques de producció i en els estils que s'han anat usant posteriorment. Avui, els ordinadors han alterat dràsticament els sistemes de producció, però l'enfocament experimental que van aportar al disseny és més rellevant que mai.
El disseny gràfic es va modernitzar mentre guanyava aplicacions i reconeixement. L'economia americana de després de la II Guerra Mundial estava en voga i es produïa la necessitat d'una gran quantitat de disseny gràfic, aplicat a la propaganda i a l'embalatge. Molts emigrants alemanys de la Bauhaus van ser protagonistes d'aquests fets. Disseny gràfic
Branca del disseny orientada a la composició d'imatges i textos per a la comunicació d'un missatge. Els missatges dissenyats poden canalitzar-se a través de diversos mitjans, tant impresos com digitals, com ara materials impresos, pel·lícules, animació, gràfica aplicada a productes, envasos, roba o senyals d'informació.
El disseny gràfic es remunta a l'origen mateix del llenguatge escrit, però és cap al segle XIX quan tingué una entitat pròpia.
El principi fonamental és oferir un missatge clar, sense deixar d'aportar els aspectes secundaris. Per això el dissenyador utilitzarà recursos com l'ordre, l'equilibri, el color, el contrast, l'èmfasi, el moviment, els motius repetitius, la proporció, la proximitat, el ritme, la textura, la unitat i l'espai en blanc entre d'altres.
Elements que intervenen en el disseny gràfic
El dissenyador que realitza un projecte ha de transmetre una idea, aïllant un concepte. Els elements dels que disposa per dur a terme aquesta tasca són:
- Formes i espais: es poden incorporar diverses formes geomètriques com quadrats, rectangles, cercles... Quant a l'espai s'ha de tenir en compte que és un espai de dues dimensions.
- La tipografia: són les lletres que formen part d'un projecte de disseny, cal conéixer l'estructura de les lletres per poder-ne triar la correcta entre la multitud de tipus que hi ha.
- Elements gràfics: són elements geomètrics com el punt i les línies. Intervenen en diferents formats i formes.
- Imatges: hi ha tres tipus d'imatges principalment: les fotografies, les il·lustracions i els gràfics.
dijous, 7 d’abril del 2011
PLA SEQÜENCIA2
El pla seqüència és, en cinema, una tècnica de planificació del rodatge en què la càmera no deixa de rodar durant un temps bastant dilatat, podent usar travellings i diferents grandàries de plans i angulacions en el seguiment dels personatges o en l'exposició d'un escenari. Aquest procediment no s'usa habitualment a causa del gran nombre d'elements que han de coordinar-se (actors, càmera, il·luminació, etc.), havent d'iniciar-se de nou des del principi si alguns d'ells falla. Per aquest mateix motiu resulta més costós que una planificació més fragmentada.
Un dels més famosos plans seqüència de la història del cinema pertany a l'arrencada de la pel·lícula d'Orson Welles, Set de Mal, en el qual el suspens centrat en quan esclatarà una bomba col·locada en un cotxe que travessa pel centre de la ciutat, es combina amb la presentació de la parella protagonista, tot això embolicat pel ritme sincopat d'un tema de Henry Mancini.
Durada
Control
Efectes buscats
Directors adeptes del pla seqüència
Pel·lícules amb plans seqüències cèlebres o remarcables
Referències
Enllaços externs
[modifica] Durada
Un pla seqüència pot durar des d'algunes desenes de segons a alguns minuts, el límit tècnic al cinema (abans de l'era digital) era el de la duració d'una bobina de pel·lícula (aproximadament 12 minuts). Avui, els diferents suports digitals ofereixen tanmateix moltes més possibilitats ja que certes càmeres poden rodar fins a dues hores sense parar. La noció de «llarga duració» és doncs molt subjectiva.
[modifica] Control
El pla seqüència sovint és difícil de dominar, sobretot en moviments de càmera i d'actors, ja que cal estudiar el camp de la càmera (moment en què els actors entren i surten del camp, els accessoris com els micros i projectors no s'han de veure...). D'aquí la necessitat de repetir-ho abans, perquè tots els que intervenen (actors i tècnics) estiguin d'acord.
[modifica] Efectes buscats
Donar dinamisme a una escena
Seguir l'acció o descobrir un lloc com ho fa l'heroi (identificació)
Penetrar un univers
Presentar la simultaneïtat d'escenes adjacents
Ensenyar l'acció en temps real
[modifica] Directors adeptes del pla seqüència
Orson Welles
Brian De Palma
Quentin Tarantino
Stanley Kubrick
Martin Scorsese
Paul Thomas Anderson
Kenji Mizoguchi
Mikhaïl Kalatozov
Alfonso Cuarón
Gus Van Sant
Quentin Dupieux
Theo Angelopoulos
Michel Gondry
Roberto Rossellini
[modifica] Pel·lícules amb plans seqüències cèlebres o remarcables
* L'aurore (1927, Friedrich Wilhelm Murnau), quan el marit s'avança a la trobada de la dona a la nit. Es tracta d'un dels primers plans seqüències del cinema
* Ninotchka (1939, Ernst Lubitsch), enviada a París pel govern soviètic per supervisar la venda de joies robades durant la Revolució Russa, troba el Comte Léon d'Algout que està encarregat de recuperar-les per a la seva antiga propietària. Prova amb tots els seus encants amb la glacial Ninotchka i aconsegueix trencar el gel en el transcurs d'un llarg pla seqüència on intenta fer-la somriure contant-li un acudit. La sortida no és l'esperada, el Comte s'enfonsa a la seva cadira mentre que Ninotchka marxa amb un gran riure boig.
* Under Capricorn (1949) i sobretot The Rope 1948), d’Alfred Hitchcock, la pel·lícula - s'hauria de dir teatre filmat - desenvolupa quasi sense interrupció amb un trucatge per passar d'una bobina a l'altre. Hitchcock havia fet fabricar bobines especials per poder filmar les escenes, les de l'època no permetien filmar més que una desena de minuts.
* Nascuda ahir (Born Yesterday), (1950, George Cukor), una memorable partida de cartes entre Harry Brock, home de negocis una mica poca-vergonya va a Washington per intentar corrompre un senador.
* The Tragedy of Othello: The Moor of Venice , 1952, Orson Welles), un pla seqüència rodat en una platja simplement amb un jeep com únic accessori (per portar la càmera).
* Mr Hulot, de visita a la vil·la de la noia de la està enamorat de manera maldestra, examina discretament els quadres i el mobiliari del saló mentre es prepara per al seu passeig a cavall. Intenta redreçar els quadres coixos amb l'extrem del seu fuet fins que un dels seus esperons fa tirar a terra una pell de guineu. (Les vacances del Senyor Hulot, 1953, Jacques Tati)
* Camins de glòria (Paths of glory) (1957, Stanley Kubrick) un travelling darrere mostra un oficial (Kirk Douglas) que avança i passa revista als seus soldats abans de l'atac.
* Touch of Evil 1958, Orson Welles), sobretot amb el seu moviment de grua (la càmera passa sobre la frontera de Tijuana per seguir el trajecte del cotxe), interromput sobtadament per l'explosió d'una bomba. El començament de El joc de Hollywood (1992, Robert Altman) li fa l'ullet i és una referència directa de Touch of Evil
* Soy Cuba (1964, Mikhaïl Kalatozov), que conta la Revolució castrista a Cuba en els anys 1960, els plans-seqüències són filmats amb una gran preocupació de l'estètica, en particular l'escena del grup de música de jazz sobre l'immoble, que la càmera deixa per anar a ofegar-se més avall a l'aigua agitada d'una piscina.
* L'homicidi de David Locke (interpretat per Jack Nicholson) a Professione: reporter (1974, Michelangelo Antonioni) : es veu David Locke allargat sobre el seu llit, viu ; la càmera es gira cap a la finestra enreixada, travessa aquesta per seguir una autoescola en un pati, se sent un soroll de detonació, i se segueix el cotxe per vorejar la casa i tornar a l'habitació per la porta on es descobreix Locke sobre el mateix llit, ara mort.
* The Shining (1980), Stanley Kubrick utilitza el steadicam i confirma la fluïdesa dels moviments de l'aparell, per exemple quan el jove Danny travessa l'hotel sobre el seu tricicle, quan Wendy és perseguida per Jack a l'escala o durant la famosa persecució final al laberint.
* Idi i smotri (Rèquiem per a una massacre, 1984, Elem Klimov), on se segueixen les malaventures d'un jove guerriller en el camp bielorús destrossat per les massacres nazis, es troben llargs plans-seqüències, sobretot en l'escena on el poble és cremat amb els seus habitants, o inclús un pla-seqüència particularment visual sobre la travessia d'un aiguamoll pel jove partisà.
* Irreversible (2002 Gaspar Noé), realitza un film amb un total de 12 plans seqüència, incloent un d'una violació anal a Monica Belucci, aquesta ha esdevingut una de les escenes més polèmiques del cinema.
* Oldboy (2003, Chan-wook Park) conté una de les millors escenes de lluita contemporànies.
* Expiació (2007, Joe Wright) [1], conté una escena a la platja i voltants on descansen els soldats.
* JVCD (2008, Mabrouk el Mechri), Jean-Claude Van Damme realitza en pla seqüència una escena de combat de 3 minuts i més tard continua amb un monòleg que allarga el pla fins a 7 minuts.
Un dels més famosos plans seqüència de la història del cinema pertany a l'arrencada de la pel·lícula d'Orson Welles, Set de Mal, en el qual el suspens centrat en quan esclatarà una bomba col·locada en un cotxe que travessa pel centre de la ciutat, es combina amb la presentació de la parella protagonista, tot això embolicat pel ritme sincopat d'un tema de Henry Mancini.
Durada
Control
Efectes buscats
Directors adeptes del pla seqüència
Pel·lícules amb plans seqüències cèlebres o remarcables
Referències
Enllaços externs
[modifica] Durada
Un pla seqüència pot durar des d'algunes desenes de segons a alguns minuts, el límit tècnic al cinema (abans de l'era digital) era el de la duració d'una bobina de pel·lícula (aproximadament 12 minuts). Avui, els diferents suports digitals ofereixen tanmateix moltes més possibilitats ja que certes càmeres poden rodar fins a dues hores sense parar. La noció de «llarga duració» és doncs molt subjectiva.
[modifica] Control
El pla seqüència sovint és difícil de dominar, sobretot en moviments de càmera i d'actors, ja que cal estudiar el camp de la càmera (moment en què els actors entren i surten del camp, els accessoris com els micros i projectors no s'han de veure...). D'aquí la necessitat de repetir-ho abans, perquè tots els que intervenen (actors i tècnics) estiguin d'acord.
[modifica] Efectes buscats
Donar dinamisme a una escena
Seguir l'acció o descobrir un lloc com ho fa l'heroi (identificació)
Penetrar un univers
Presentar la simultaneïtat d'escenes adjacents
Ensenyar l'acció en temps real
[modifica] Directors adeptes del pla seqüència
Orson Welles
Brian De Palma
Quentin Tarantino
Stanley Kubrick
Martin Scorsese
Paul Thomas Anderson
Kenji Mizoguchi
Mikhaïl Kalatozov
Alfonso Cuarón
Gus Van Sant
Quentin Dupieux
Theo Angelopoulos
Michel Gondry
Roberto Rossellini
[modifica] Pel·lícules amb plans seqüències cèlebres o remarcables
* L'aurore (1927, Friedrich Wilhelm Murnau), quan el marit s'avança a la trobada de la dona a la nit. Es tracta d'un dels primers plans seqüències del cinema
* Ninotchka (1939, Ernst Lubitsch), enviada a París pel govern soviètic per supervisar la venda de joies robades durant la Revolució Russa, troba el Comte Léon d'Algout que està encarregat de recuperar-les per a la seva antiga propietària. Prova amb tots els seus encants amb la glacial Ninotchka i aconsegueix trencar el gel en el transcurs d'un llarg pla seqüència on intenta fer-la somriure contant-li un acudit. La sortida no és l'esperada, el Comte s'enfonsa a la seva cadira mentre que Ninotchka marxa amb un gran riure boig.
* Under Capricorn (1949) i sobretot The Rope 1948), d’Alfred Hitchcock, la pel·lícula - s'hauria de dir teatre filmat - desenvolupa quasi sense interrupció amb un trucatge per passar d'una bobina a l'altre. Hitchcock havia fet fabricar bobines especials per poder filmar les escenes, les de l'època no permetien filmar més que una desena de minuts.
* Nascuda ahir (Born Yesterday), (1950, George Cukor), una memorable partida de cartes entre Harry Brock, home de negocis una mica poca-vergonya va a Washington per intentar corrompre un senador.
* The Tragedy of Othello: The Moor of Venice , 1952, Orson Welles), un pla seqüència rodat en una platja simplement amb un jeep com únic accessori (per portar la càmera).
* Mr Hulot, de visita a la vil·la de la noia de la està enamorat de manera maldestra, examina discretament els quadres i el mobiliari del saló mentre es prepara per al seu passeig a cavall. Intenta redreçar els quadres coixos amb l'extrem del seu fuet fins que un dels seus esperons fa tirar a terra una pell de guineu. (Les vacances del Senyor Hulot, 1953, Jacques Tati)
* Camins de glòria (Paths of glory) (1957, Stanley Kubrick) un travelling darrere mostra un oficial (Kirk Douglas) que avança i passa revista als seus soldats abans de l'atac.
* Touch of Evil 1958, Orson Welles), sobretot amb el seu moviment de grua (la càmera passa sobre la frontera de Tijuana per seguir el trajecte del cotxe), interromput sobtadament per l'explosió d'una bomba. El començament de El joc de Hollywood (1992, Robert Altman) li fa l'ullet i és una referència directa de Touch of Evil
* Soy Cuba (1964, Mikhaïl Kalatozov), que conta la Revolució castrista a Cuba en els anys 1960, els plans-seqüències són filmats amb una gran preocupació de l'estètica, en particular l'escena del grup de música de jazz sobre l'immoble, que la càmera deixa per anar a ofegar-se més avall a l'aigua agitada d'una piscina.
* L'homicidi de David Locke (interpretat per Jack Nicholson) a Professione: reporter (1974, Michelangelo Antonioni) : es veu David Locke allargat sobre el seu llit, viu ; la càmera es gira cap a la finestra enreixada, travessa aquesta per seguir una autoescola en un pati, se sent un soroll de detonació, i se segueix el cotxe per vorejar la casa i tornar a l'habitació per la porta on es descobreix Locke sobre el mateix llit, ara mort.
* The Shining (1980), Stanley Kubrick utilitza el steadicam i confirma la fluïdesa dels moviments de l'aparell, per exemple quan el jove Danny travessa l'hotel sobre el seu tricicle, quan Wendy és perseguida per Jack a l'escala o durant la famosa persecució final al laberint.
* Idi i smotri (Rèquiem per a una massacre, 1984, Elem Klimov), on se segueixen les malaventures d'un jove guerriller en el camp bielorús destrossat per les massacres nazis, es troben llargs plans-seqüències, sobretot en l'escena on el poble és cremat amb els seus habitants, o inclús un pla-seqüència particularment visual sobre la travessia d'un aiguamoll pel jove partisà.
* Irreversible (2002 Gaspar Noé), realitza un film amb un total de 12 plans seqüència, incloent un d'una violació anal a Monica Belucci, aquesta ha esdevingut una de les escenes més polèmiques del cinema.
* Oldboy (2003, Chan-wook Park) conté una de les millors escenes de lluita contemporànies.
* Expiació (2007, Joe Wright) [1], conté una escena a la platja i voltants on descansen els soldats.
* JVCD (2008, Mabrouk el Mechri), Jean-Claude Van Damme realitza en pla seqüència una escena de combat de 3 minuts i més tard continua amb un monòleg que allarga el pla fins a 7 minuts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)










