PLA SEQÜENCIA2

El pla seqüència és, en cinema, una tècnica de planificació del rodatge en què la càmera no deixa de rodar durant un temps bastant dilatat, podent usar travellings i diferents grandàries de plans i angulacions en el seguiment dels personatges o en l'exposició d'un escenari. Aquest procediment no s'usa habitualment a causa del gran nombre d'elements que han de coordinar-se (actors, càmera, il·luminació, etc.), havent d'iniciar-se de nou des del principi si alguns d'ells falla. Per aquest mateix motiu resulta més costós que una planificació més fragmentada.

Un dels més famosos plans seqüència de la història del cinema pertany a l'arrencada de la pel·lícula d'Orson Welles, Set de Mal, en el qual el suspens centrat en quan esclatarà una bomba col·locada en un cotxe que travessa pel centre de la ciutat, es combina amb la presentació de la parella protagonista, tot això embolicat pel ritme sincopat d'un tema de Henry Mancini.


Durada
Control
Efectes buscats
Directors adeptes del pla seqüència
Pel·lícules amb plans seqüències cèlebres o remarcables
Referències
Enllaços externs

[modifica] Durada

Un pla seqüència pot durar des d'algunes desenes de segons a alguns minuts, el límit tècnic al cinema (abans de l'era digital) era el de la duració d'una bobina de pel·lícula (aproximadament 12 minuts). Avui, els diferents suports digitals ofereixen tanmateix moltes més possibilitats ja que certes càmeres poden rodar fins a dues hores sense parar. La noció de «llarga duració» és doncs molt subjectiva.
[modifica] Control

El pla seqüència sovint és difícil de dominar, sobretot en moviments de càmera i d'actors, ja que cal estudiar el camp de la càmera (moment en què els actors entren i surten del camp, els accessoris com els micros i projectors no s'han de veure...). D'aquí la necessitat de repetir-ho abans, perquè tots els que intervenen (actors i tècnics) estiguin d'acord.
[modifica] Efectes buscats


Donar dinamisme a una escena
Seguir l'acció o descobrir un lloc com ho fa l'heroi (identificació)
Penetrar un univers
Presentar la simultaneïtat d'escenes adjacents
Ensenyar l'acció en temps real

[modifica] Directors adeptes del pla seqüència

Orson Welles
Brian De Palma
Quentin Tarantino
Stanley Kubrick
Martin Scorsese
Paul Thomas Anderson
Kenji Mizoguchi
Mikhaïl Kalatozov
Alfonso Cuarón
Gus Van Sant
Quentin Dupieux
Theo Angelopoulos
Michel Gondry
Roberto Rossellini

[modifica] Pel·lícules amb plans seqüències cèlebres o remarcables

    * L'aurore (1927, Friedrich Wilhelm Murnau), quan el marit s'avança a la trobada de la dona a la nit. Es tracta d'un dels primers plans seqüències del cinema
    * Ninotchka (1939, Ernst Lubitsch), enviada a París pel govern soviètic per supervisar la venda de joies robades durant la Revolució Russa, troba el Comte Léon d'Algout que està encarregat de recuperar-les per a la seva antiga propietària. Prova amb tots els seus encants amb la glacial Ninotchka i aconsegueix trencar el gel en el transcurs d'un llarg pla seqüència on intenta fer-la somriure contant-li un acudit. La sortida no és l'esperada, el Comte s'enfonsa a la seva cadira mentre que Ninotchka marxa amb un gran riure boig.
    * Under Capricorn (1949) i sobretot The Rope 1948), d’Alfred Hitchcock, la pel·lícula - s'hauria de dir teatre filmat - desenvolupa quasi sense interrupció amb un trucatge per passar d'una bobina a l'altre. Hitchcock havia fet fabricar bobines especials per poder filmar les escenes, les de l'època no permetien filmar més que una desena de minuts.
    * Nascuda ahir (Born Yesterday), (1950, George Cukor), una memorable partida de cartes entre Harry Brock, home de negocis una mica poca-vergonya va a Washington per intentar corrompre un senador.
    * The Tragedy of Othello: The Moor of Venice , 1952, Orson Welles), un pla seqüència rodat en una platja simplement amb un jeep com únic accessori (per portar la càmera).
    * Mr Hulot, de visita a la vil·la de la noia de la està enamorat de manera maldestra, examina discretament els quadres i el mobiliari del saló mentre es prepara per al seu passeig a cavall. Intenta redreçar els quadres coixos amb l'extrem del seu fuet fins que un dels seus esperons fa tirar a terra una pell de guineu. (Les vacances del Senyor Hulot, 1953, Jacques Tati)
    * Camins de glòria (Paths of glory) (1957, Stanley Kubrick) un travelling darrere mostra un oficial (Kirk Douglas) que avança i passa revista als seus soldats abans de l'atac.
    * Touch of Evil 1958, Orson Welles), sobretot amb el seu moviment de grua (la càmera passa sobre la frontera de Tijuana per seguir el trajecte del cotxe), interromput sobtadament per l'explosió d'una bomba. El començament de El joc de Hollywood (1992, Robert Altman) li fa l'ullet i és una referència directa de Touch of Evil
    * Soy Cuba (1964, Mikhaïl Kalatozov), que conta la Revolució castrista a Cuba en els anys 1960, els plans-seqüències són filmats amb una gran preocupació de l'estètica, en particular l'escena del grup de música de jazz sobre l'immoble, que la càmera deixa per anar a ofegar-se més avall a l'aigua agitada d'una piscina.
    * L'homicidi de David Locke (interpretat per Jack Nicholson) a Professione: reporter (1974, Michelangelo Antonioni) : es veu David Locke allargat sobre el seu llit, viu ; la càmera es gira cap a la finestra enreixada, travessa aquesta per seguir una autoescola en un pati, se sent un soroll de detonació, i se segueix el cotxe per vorejar la casa i tornar a l'habitació per la porta on es descobreix Locke sobre el mateix llit, ara mort.
    * The Shining (1980), Stanley Kubrick utilitza el steadicam i confirma la fluïdesa dels moviments de l'aparell, per exemple quan el jove Danny travessa l'hotel sobre el seu tricicle, quan Wendy és perseguida per Jack a l'escala o durant la famosa persecució final al laberint.
    * Idi i smotri (Rèquiem per a una massacre, 1984, Elem Klimov), on se segueixen les malaventures d'un jove guerriller en el camp bielorús destrossat per les massacres nazis, es troben llargs plans-seqüències, sobretot en l'escena on el poble és cremat amb els seus habitants, o inclús un pla-seqüència particularment visual sobre la travessia d'un aiguamoll pel jove partisà.
    * Irreversible (2002 Gaspar Noé), realitza un film amb un total de 12 plans seqüència, incloent un d'una violació anal a Monica Belucci, aquesta ha esdevingut una de les escenes més polèmiques del cinema.
    * Oldboy (2003, Chan-wook Park) conté una de les millors escenes de lluita contemporànies.
    * Expiació (2007, Joe Wright) [1], conté una escena a la platja i voltants on descansen els soldats.
    * JVCD (2008, Mabrouk el Mechri), Jean-Claude Van Damme realitza en pla seqüència una escena de combat de 3 minuts i més tard continua amb un monòleg que allarga el pla fins a 7 minuts.

LA PERSISTÈNCIA RETIAL

En el segle II, el savi grec Ptolemeu havia descrit la propietat fisiològica de l'ull humà de retenir les imatges captades durant una fracció de segon.

Aquest descobriment va merèixer mes tard l'atenció d'lsaac Newton, però va ser el metge Peter Mark Roger qui el va estudiar científicament l'any 1824, poc després que Joseph-Nicéphore Niepce i Louis-Jacques Mandé Daguerre, haguessin imprès les primeres plaques fotogràfiques.

La teoria de la persistència retinal es basa en la sincronia que es produeix entre l'estimulació i la relaxació de les cèl·lules de l'ull humà, sincronització produïda per un impuls lluminós. Quan l'ull rep un estímul lluminós, aquest queda gravat a la retina durant una fracció de segon. De manera que, si provoquem estímuls lluminosos a l'ull amb una seqüència encadenada d'imatges que es diferencien molt poc les unes de les altres, l'ull no podrà percebre que es tracta d'imatges diferents i tindrà una sensació de continuïtat i, per tant, de moviment.

Un experiment senzill per verificar aquest fenomen és l'observació de la roda d'una bicicleta en moviment, que produeix la il·lusió de continuïtat, de la mateixa manera que un fumall encès sembla que traci una ratlla en l'espai quan l'agitem.

Aquest fet va originar l'aparició de moltes òptiques en el segle passat, zoòtrop, inventat pel belga Joseph-Antoine-Ferdinand Plateau. Aquesta joguina es compon d’una série de vinyetes dibuixades de forma seqüencial en una cinta de paper adherida a la paret interior d'un cilindre. En fer-lo girar manualment, podem apreciar com les vinyetes adquireixen moviment i desenvolupen una seqüència.

http://www.youtube.com/watch?v=RSF7n9SiITg

Històries d'enquadraments

Enquadrar és una tria essencial quan es fa un pla. Vol dir decidir els límits de la imatge (què quedarà dins i què fora; què veurem i què no), determinar quin espai ocuparan les figures principals, definir la composició del conjunt; en definitiva, vol dir decidir què i com volem filmar. En aquesta activitat farem el mateix, però esplaçant la nostra mirada no per un espai real, sinó per un quadre o una fotografia.
Si mirem amb atenció un quadre o una fotografia descobrirem que conté infinites històries. Aquesta activitat proposa explorar-les, crear-les i explicar-les a partir de triar un enquadrament: determinant una nova imatge a l’interior del quadre o fotografia.
A més a més d’iniciar-nos a l’art cinematogràfic i fotogràfic, “Històries d’enquadraments” propicia una forma intensa, personal i creativa de relacionar-nos amb l’art. D’una banda, situa l’alumne en una posició activa, d’interacció real amb l’obra, a través del treball de la mirada. De l’altra, hi ha la dimensió narrativa. L’activitat possibilita que sigui el propi alumne qui atorgui sentits nou
s a allò que mira. Inventar una història de ficció que correspongui a l’enquadrament realitzat ajuda a omplir de sentit el fet d’enquadrar tot desenvolupant la creativitat, la imaginació i les capacitats lingüístiques.

Aquesta dona,la Sònia es la veïna del alcalde Miquel, fa temps a la universitat va conèixer una dona molt repel·lent, la Carme que, aquesta, volia ser la seva millor amiga de la Sònia, però la Sònia l'odiava. Aquell dia la Sònia va veure a la Carme passejant pel mateix parc que ella i es va ficar d'esquenes i amb el barret a la cara per que no la reconeixes malauradament la Carme es va donar conte i va anar a parlar amb ella. La Sònia que no podia aguantar-la mes li va dir:

Mira tu a mi mai mas caigut bé si no al contrari em caus molt malament i no nomes ara si no que en els anys de universitat també.

• La Carme tota trista s'en va anar. A la Sònia li va sentir molt malament ho que havia fet aquell dia per això, l'endemà s'en va anar a casa seva i va demanar-li perdo parlant i parlant la Sònia es va adonar conte de que la Carme no era tant repel·lent i des de llavors van ser unes amigues genials. Un dia una amiga de la Sònia va visitar-la a casa i, li va dir que avia conegut a un noi que li agradava molt però que s'emblava molt dolent, la Sònia li va dir parla amb ell i veuràs com no es tant dolent com sembla dir: et faré cas.

Dintre de dos setmanes la Sònia es va començar a preocupar pel fet de que no les trucat, ella la truca i sobtadament ningú li va agafar el telefon va anar a casa seva i es va trobar a la dona asseguda a un racó com si traumatitzada i li va preguntar que li havia passat ella li respondre: man violat.

EL COLOR

Aspectes físics, fisiològics i psicològics del color

L'espectre visible

La llum és el conjunt de les radiacions electromagnètiques que l'ull humà és capaçde percebre. Aquestes radiacions es diferencien les unes de les altres per una propietat anomenada longitud d'ona; a cada longitud d'ona correspon un color diferent: són els colors que obtenim en descompondre la llum solar amb un prisma o que observem en l'arc iris. El conjunt de totes aquestes radiacions constitueixen l'espectre visible.

L'espectre visible forma part d'un conjunt molt més ampli de radiacions electromagnètiques, de les quals només una estreta franja és visible. Immediatament més ençà i més enllà hi ha els raigs ultravioletes i els raigs infraroigs, que ja no són visibles.

La sensació de color

Les fonts lluminoses poden ser monocromàtiques: això significa que emeten llum d'una única longitud d'ona. Però aquest fet és més aviat excepcional: tant el Sol com la immensa majoria de les fonts lluminoses emeten un conjunt de radiacions de longituds d'ona diferents. El mateix es pot dir dels objectes il·luminats amb llum blanca: encara que reflecteixin parcialment la llum que els il·lumina, aquesta és formada d'un conjunt més o menys ampli de longituds d'ona diferents.

Tanmateix l'ull és incapaç de distingir la composició d'aquestes mescles. L'ull funciona d'una manera diferent que l'oïda en un aspecte molt rellevant. L'oïda és capaç de destriar dos o més sons de diferent longitud d'ona emesos simultàniament. Ni la persona més negada musicalment confondrà mai un do i un mi simultanis amb un re: potser no sabrà explicar la diferència, però ho trobarà diferent. L'ull del colorista més expert, en canvi, confon en una sola sensació indestriable qualsevol conjunt format per llum de diverses longituds d'ona procedents d'un mateix punt. Ningú no és capaç, per exemple, de determinar si una llum groga procedeix d'un focus groc o de la superposició de la llum procedent de dos focus, un de vermell i un de verd.

A la retina hi ha cèl·lules fotoreceptores, sensibles a les radiacions lluminoses. N'hi ha de dues menes: bastonets i cons. Els primers són els responsables de la visió en nivells baixos d'il·luminació; els segons, de la visió a nivells d'il·luminació més alts. Hi ha tres tipus de cons; cada tipus és sensible a una franja diferent de l'espectre visible: els uns són sensibles principalment al vermell, els altres principalment al verd i els altres principalment al blau. La sensació que ens produeix un color és la resultant dels nivells d'excitació sobre els tres tipus de cons.

Aspectes psicològics de la sensació de color

A aquesta dimensió que podem anomenar fisiològica del color se n'hi uneix una altra que ho acaba de complicar: la dimensió psicològica: un mateix color no és percebut igual en entorns diferents.

NATURALESA I PERCEPSIO DEL COLOR

El color és un conjunt de sensacions que tenen lloc al cervell. Intervenen la font de llum, la reflexió o absorció per part dels materials i l'ull.

La llum

La llum és una ona electromagnética que transmet energia.

La llum blanca és el conjunt de totes les longituds d'ona de l'espectre visible.

SÍNTESI ADDITIVA

Síntesi additiva és la suma o mescla de totes les llums acolorides de l'espectre que produeixen llum.

Colors llum

Primaris: vermell, verd i blau violeta.

Secundaris: groc, blau cian i magenta.

Colors llum complementaris: mescla d'un color llum primari i un de secundari que no contingui l'anterior.

SÍNTESI SUBTRACTIVA

Síntesi subtractiva és la mescla de colors pigment que produeixen una resta de llum.

Colors pigment

Primaris: groc, blau cian i magenta.

Secundaris: vermell, verd i blau violeta.

Colors pigment complementaris: mescla d'un color pigment primari i un de secundari que no contingui l'anterior.

CODIFICACIÓ DEL COLOR

Qualitat del color

To: qualitat per la qual s'identifica el color,

Valor: grau de claredat o foscor d'un color.

Saturació: grau de puresa d'un color.

Sistemes cromàtics: codifiquen i ordenen els colors segons la posició que ocupen a l'espectre.

Colors terciaris: formats per la mescla d'un de primari i un de secundari adjacent del cercle cromàtic.

Groc + Verd = Groc verdós

Cian + verd = Blau verdós

Groc + Vermell = Vermell ataronjat

Cian + Violeta = Blau violaci

Magenta + Violeta = Púrpura

Magenta + Vermell = Carmí

HARMONIES CROMÀTIQUES

Una harmonia cromàtica és la relació que s'estableix en una composició entre dos o més colors.

Tipus d'harmonies

Harmonies de colors afins: mescla de tons qué es troben propers al cercle cromàtic.

Harmonies de colors complementaris mescles de colors primaris i secundaris oposats en el cercle cromàtic.

Basurco, E: Rodriguez, I; Soler,I: Educació Visual i Plàstica. Editorial CRUÏLLA. Barcelona 2007